Monòlegs en Català

RESISTIU, LA MEVA GENT, RESISTIU DAVANT ELLS

REINEH DEVORA NAZARETH

 

DAREEN TATOUR

POETA, ESCRIPTOR I FOTÒGRAF

Sempre era conscient del que volia ser, i era ser escriptor. 

 

Recordo la meva obsessió extrema per a conèixer el significat de paraules fins que un dels professors em va dir furiós, “Ves i compra’t un diccionari”. Vaig demanar a la meva àvia que em comprés un diccionari i el vaig mostrar al professor com si fos una novel·la. 

 

A mesura que em vaig fer gran, vaig començar a transformar tot allò que vaig aprendre de la meva àvia sobre la nostra història en poesia política. 

 

L’any 2015 vaig presenciar l’assassinat a sang freda de dotzenes de joves palestins/es.

 

Vaig veure com van assassinar una dona en el control fronterer perquè es va negar a llevar-se la hijab. 

 

El segrest i l’assassinat d’un jove de setze anys pels colons israelites. 

 

El bombardeig incendiari d’una casa, que va cremar un bebè i va matar als seus pares. 

 

Em sentia sufocat, incapaç de expressar la lletjor d’aquests crims. Em sentia culpable com a ésser humà i m’estava trencant l’ànima. 

 

Com són assassinats aquests infants davant els nostres ulls mentre nosaltres tan sols estem mirant?

 

És una taca als nostres fronts. 

 

Així que vaig escriure un poema fent una crida a la meva gent per tal de resistir aquesta violència boja. Era el plor del dolor que sentia. 

 

Vaig publicar el poema al Facebook. 

 

Eren les tres del dematí i estava dormint. De sobte, vaig sentir el crit de la meva família dient: Dareen, els israelites venen a arrestar-te.

 

Hi havia més de 40 soldats a casa meva i cinc vehicles blindats rodejant les entrades.

 

Em van traslladar a diverses presons per a la interrogació. La meva família no sabia on estava. Estava rentant i portant la mateixa roba mullada amb la que em van arrestar. 

 

Llavors, van buscar el meu compte de Facebook. 

Després de 21 dies aproximadament, van presentar el meu poema “Resistiu, La Meva Gent, Resistiu Davant Ells”. Al llarg del poema, em van acusar de planejar una operació suïcida i de donar suport a entitats terroristes. 

 

Vaig estar cinc mesos a la presó, llavors em van enviar a l’arrest domiciliari. Fixa’t amb la contradicció; van declarar que tenia la intenció de matar israelites i de perpetrar una operació terrorista, i alhora, em van posar en una casa d’un assentament israelita. 

 

El que volien de mi des de el principi era trencar-me i que em disculpés, i és el que no els hi vaig donar. Disculpes per què?

 

Després de dos anys, sis mesos i divuit dies em van posar en llibertat  d’arrest domiciliari.

 

Des d’ençà, els colons em van intentar assassinar tres vegades. Vaig rebre moltes amenaces i missatges racistes. Em sentia constantment en perill. No podia treballar, estudiar, o publicar els meus llibres. Si publicava o presentava el meu poema, tornaria a la presó. Vaig intentar obrir noves portes, però no podia. 

 

Finalment, vaig anar a Suècia amb un subsidi de dos anys per a artistes en risc. Aquí puc continuar la meva lluita a través de la resistència cultural. 

 

Resistiu, La Meva Gent, Resistiu Davant Ells es pot llegir aquí: https://arablit.org/2016/04/27/the-poem-for-which-dareen-tatours-under-house-arrest-resist-my-people-resist-them/

For more on the biography of Dareen Tatour >> 

UNA PEÇA DE VICTÒRIA AMB UNA CONTRADICCIÓ

JERUSALEM

 

SUHAIL KHOURY

MÚSIC I COMPOSITOR

DIRECTOR GENERAL DEL CONSERVATORI NACIONAL DE MÚSICA

 

La gent practica l’art a cada part de la seva vida, roba, menjar, instruments, mort... la gent canta mentre fa la collita dels camps, recull les olives, el peix al mar, mentre el pastor cuida les ovelles. 

 

I en cada lluita particular, l’art té un rol, expressant la situació, i els artistes, escriptors i poetes prenen la iniciativa. 

 

A l’inici de la Primera Intifada, els israelites no paraven atenció a la música revolucionària... però llavors, quan van decidir destrossar les mans dels infants que llançaven pedres, van prohibir aquestes cançons en totes les seves formes. 

 

Un dia, tornava de la copisteria i tenia 6.000 cassets en secret. 

 

Els soldats m’havien estat observant durant molt de temps, i l’exèrcit va establir una emboscada a la carretera. Una emboscada com aquesta tenia la intenció de capturar un líder revolucionari. 

 

Em van arrestar com si fos un terrorista i el que tingués fos una arma. 

 

Em van dur a la presó, on van començar la investigació. 

 

“Qui ha escrit les cançons?

Qui les ha composat?

Qui les distribueix?

I qui les produeix?” 

 

Em van sotmetre a una tortura psicològica i física greu. 

 

Van usar una tècnica anomenada “La Liquadora”. L’interrogador era gran i fort, em collia fermament dels ombres i em sacsejada amb força durant molt de temps. Vaig començar a sentir cada òrgan dins el meu cos vibrant i mesclant-se com si m’estigués morint. 

 

Van usar un mètode anomenat “L’Estirament”. Em van posar a una cadira sense respatller, i les cames estirades. Un interrogador tenia els peus als meus genitals, i l’altre em pressionava el pit constantment. Experimentava un fort dolor, forçat a seure en un angle, mentre intentava no caure cap enrere. 

 

Durant el període de tortura, se’m van ocórrer algunes melodies musicals, i les escrivia al meu cap. 

 

El 12è dia, la tortura va arribar a un grau tan extrem de violència que em va adormir. La investigació es va tornar inútil, així que van aturar. 

 

En aquell moment, vaig tenir dos sentiments contradictoris. En primer lloc, estava a punt de morir degut a la violència. 

 

Segon, el contrari, quan vaig aprendre que havia triomfat sobre els interrogadors. 

 

Així, la melodia musical que vaig crear era una peça de victòria amb una contradicció.

 

No va ser fins passat deu anys que vaig poder escriure la música que m’havia vingut mentre em torturaven a la presó.

 

No van trobar una llei per a condemnar-me, així que van usar una llei creada durant el Mandat britànic. Van dictar una sentència de 15 mesos sota el títol de provocació a la violència i a la revolució.*

 

*Era una acusació similar a la que havia rebut el poeta Nuh Ibrahim feia 50 anys, i a la que Dareen Tatour seria acusat 40 anys més tard. 

 

For more on the biography of Suhail Khoury >> 

UN MOMENT I NOU MÍSSILS

CENTRE CULTURAL AL-MISHAL GAZA

 

ALI ABU YASEEN

ACTOR, ESCRIPTOR I DIRECTOR,

COFUNDADOR DEL CENTRE CULTURAL AL-MISHAL

 

Aquell dia es suposava que havíem de mostrar una obra al centre cultural Al-Mishal a Gaza.

 

L’obra incloïa 14 nenes; tractava dels seus drets. 

 

De sobte, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament ens va trucar i ens va demanar que ho cancel·léssim sense cap tipus d’explicació.

 

Vam aturar els assajos i vam enviar tothom a casa seva. Era la primera vegada que vaig haver de posposar una actuació. 

 

Vaig anar a casa, i els israelites van començar a bombardejar Gaza, i els míssils van començar a sacsejar la ciutat. 

 

Les bombes arribaven a prop del teatre. Em vaig espantar de que el centre cultural es veges perjudicat, de que el vidre quedés destruït i de que l’escenari de l’obra caigués. 

 

Em vaig vestir i vaig sortir. 

 

Vaig caminar per un carrer de 200 metres de longitud; estava totalment negre del fum i de la pols, com si fos de vespre, ni tan sols podies veure el teu dit. 

 

Així com m’apropava, la meva vista començava a aclarir-se. 

 

El teatre estava destrossat, destrucció completa. Res. Els trets del lloc desapareguts... el centre cultural havia desaparegut de si i es va convertir en un forat... un edifici de sis pisos ara s’havia convertit en un cràter subterrani de dos pisos. 

 

Com podia ser això?

 

L’escenari de les obres, el vestuari que havia dissenyat, les meves esperances i els meus somnis, l’esforç i l’esgotament van col·lapsar en un segon. 

 

Estic aquí de peu, i els pensaments estan xocant dins el meu cap com a ones, la tristesa inunda el meu cor, com si desaparegués l’escenografia, i amb ella, l’alegria. 

 

Les cares de la joventut que formava van passar per davant meu, la rialla dels infants ara s’havia esvaït.

 

Fins aquell moment, no podia creure que el teatre hagués desaparegut juntament amb els catorze anys de treball en un moment i nou míssils. 

El nostre teatre es va convertir en una flama teatral, i la van apagar. 

 

Des del bombardeig, havíem deixat les actuacions a les escombraries. 

 

El teatre forma part de nosaltres, i nosaltres com a artistes continuem sigui en un edifici... o no... farem teatre en un arbre, al mar, sota l’aigua...

 

Hem creat artistes, i seguirem sent artistes. 

For more on the biography of Ali Abu Yaseen >> 

COPYRIGHT: The Freedom Theatre and Artists On The Frontline own the copyright to the script and monologues of The Revolution’s Promise. The texts are available for public readings and performances for all who abide by our values and have received written confirmation (please email info@creativedestruction.co.uk). We ask that tickets to any events and readings are free for audiences or, if chargeable, the money goes towards the Artist Resistance Programme. If this is not possible, please get in touch with us, and we are happy to talk through what might work.